L'Alexia o l'Aleksija, fins i tot alguna vegada l'Alicia, a qui tothom anomena «la lladre de fruita», és a punt d'emprendre una «expedició en solitari» per la Picardia francesa a la recerca de la seva mare. Abans de marxar, el seu pare, amb qui esmorza en un restaurant parisenc, li dona uns quants consells pel viatge. Amb tot, el relat no comença amb l'Alexia, sinó amb la figura del narrador, el qual, per donar fe de les experiències, els descobriments i les aventures d'aquesta dona viatgera, marxa un dia d'agost des de la badia de ningú, un espai fictici d'una narració anterior de Peter Handke.
Som davant un Peter Handke en estat pur, davant la seva «última epopeia», segons l'ha definida ell mateix. La protagonista torna a ser una dona, però aquesta vegada no es tracta d'una «dona esquerrana», ni d'una visionària, com la de Pels pobles, sinó de la filla de la banquera de La pèrdua de la imatge, a qui retrobem quinze anys després de la seva travessa per la Serra de Gredos.
La lladre de fruita relata tres dies de la vida de l'Alexia, tres dies de trajecte que són també tres dies de viatge iniciàtic, de descobriment interior, de gran viatge als orígens: una ambició essencial i constant en l'obra i en la vida de Handke.
Durant la seva travessa introspectiva, l'Alexia experimenta la bellesa del paisatge, coneix l'amistat, la soledat..., sense oblidar les al·lusions als conflictes i a la deshumanització de la societat contemporània. Tot, per mitjà d'escenes contingudes, d'encontres breus, en la línia de Camí de Damasc d'August Strindberg, però també de monòlegs lúdics i patètics i d'observacions il·luminadores, de vegades sorprenents, que mostren la sensibilitat enorme d'aquest autor a l'hora de descobrir, amb un estil autèntic i inimitable, la llavor del transcendent en allò que és aparentment banal.
