A La passejada un poeta surt de casa. Passeja i observa. És un flâneur. Però un flâneur una mica especial, perquè vaga per un paisatge diferent del que marquen els cànons típics d?aquesta actitud vital. La passejada és un llibre estrany. Walser passeja com escriu i escriu com passeja. Aquestes dues accions es fonen en una de sola. Cada paraula és una passa; cada passa, una paraula. A voltes, el passeig s?entortolliga amb discursos tortuosament absurds típics del llenguatge burocràtic, però en d?altres pren un to gairebé infantil, de sorpresa ingènua i alegre davant el món. Però La passejada també és un llibre trist: també és el reflex d?un intent de dissimular una trencadissa interna definitiva. És un crit expressat amb la suavitat més extrema i tal vegada per això colpeix tant.
