Havíem viatjat fins al petit poble de Clayton perquè el pare prengués les mostres d'ADN i esbrinés si aquella dona, Aurora K. era la «mare del meu pare». La biològica. I remarco això de la «mare del meu pare» perquè, per a mi, aquella dona mai no seria la meva àvia. La meva àvia era l'altra, la de tota la vida, la que muntava multitudinàries partides de cartes amb els cosins, la que em feia crestes de pollastre per al meu aniversari, la que ens explicava aquelles històries sorprenents sobre la vida a Turènia abans de la guerra? I cap prova d'ADN ho canviaria. Tant m'era que la seva sang no corregués per les meves venes, ni la de l'avi, ni la dels cosins. Ells eren la meva família. Jo era i seria sempre una Pekar. Però em temo que ja m'estic embolicant? El pare no es cansa de repetir-me que les històries cal començar-les per l'inici. I aquesta història és massa extraordinària, així que començaré un altre cop. Des de l'inici?
