Les recents publicacions de Daniel Recasens (2017) i de Joan Veny (2015) han tornat a posar en el centre de la discussió científica una de les particularitats del català dins de les llengües romàniques: la inversió vocàlica de la sèrie palatal en posició tònica. És la qüestió fonològica del català més estudiada pels romanistes, però, malgrat això, encara no s'ha arribat a una explicació satisfactòria, a pesar del paper central que juga per a entendre la fesomia del català actual i l'existència de dialectes orientals i occidentals. Per això el meu objectiu és, ara i ací, en honor del professor i historiador de la llengua Antoni Ferrando, qui em cedí l'assignatura d'Història de la Llengua del País Valencià-I fa ara quaranta anys, intentar aportar-ne una nova explicació sistemàtica a la llum de l'evolució de les altres llengües romàniques i la història de la nostra llengua, explicació que assage ja fa més de vint anys, que potser ja està prou madura per a presentar als ulls crítics dels col·legues.
