En Biel té la bonhomia d'aquells cuiners generosos, talment un abat de la Real que escampa benedicció per tot arreu, però en forma culinària. Té uns ulls grossos, unes orelles preeminents, una boca i un nas que sobresurten per fer evident que aquests quatre sentits acompanyen unes mans que poden dur endavant propostes que són del gust de tothom. Tot això ve acompanyat d'una mirada suau i entremaliada alhora, d'una veu parsimoniosa, d'una oïda sempre disposada a escoltar, i d'una humanitat fora mida. Un cuiner que és l'amo, o un amo que fa de cuiner, que s'asseu amb els clients a degustar els seus plats, que n'explica
l'elaboració feta amb l'experiència d'anys i panys, i la saviesa que comporta romandre davant els fogons d'ençà de 1978.
(«Història d'una passió. Semblança personal d'en Biel Felip», de Felip Munar)
La cuina mallorquina, tantes vegades vilipendiada i maltractada per gent que ni la coneix, ni la estima, ni tampoc la sent com a pròpia, ha esdevingut en les darreres dècades una trista caricatura de si mateixa, un despropòsit culinari i una ganyota cultural envers la nostra societat. Can Biel Felip s'ha erigit, en aquest mateix temps, en un reducte de plaer mengívol local, d'història viva comestible i de resistència estoica del que ha estat, és i ha de ser la vertadera Cuina Mallorquina tradicional.
(Del pròleg de Miquel Calent)
