Aquest comparsa conta una part de la història teatral de Mallorca en la qual, com diu Alexandre Ballester en el pròleg, «la llibertat mai no és un obsequi dels polítics, encara que ens ho vulguin fer creure. La llibertat s?ha de guanyar pam a pam, dia a dia, mitjançant petites grans batalles personals, privades, a vegades incompreses.»
Aquest llibre parla de quan el jove Serafí pujava a l?escenari, en ple franquisme, interpretant un Juan José del republicà Joaquín Dicenta, una Terra baixa d?Àngel Guimerà o muntava una Escuadra hacia la muerte d?Alfonso Sastre o Els condemnats de Baltasar Porcel, una Aula Teatral al Club Llevant d?Artà o un col·loqui després de representar La casa de Bernarda Alba, vigilats per la Guàrdia Civil, o traduir al català l?obra d?un comunista exiliat que nomia Rafael Alberti, a la qual posaren el títol d?Els odres amb la qual quedà estigmatitzat, fitxats per sempre en les llistes del Govern Civil i del Partit Únic.
No sabia què era una subvenció i, en canvi, el feien servir quan els convenia, tant per a celebrar un patró del gremi com per a fer funcionar una sala d?actes com el Teatre Sindical.
I el pas pel Principal de Palma, on va procurar, a més de fer-hi el millor teatre, retornar-hi la lírica i situar-lo a l?altura que la seva història requeria, amb la creació d?un cor teatral avui encara ple de vida al cap de vint-i-vuit anys.
Són les memòries d?un comparsa a qui, moltes vegades, els seus detractors han fet figurar de protagonista.
