Les cròniques polítiques que Maria-Mercè Marçal va fer durant els anys 1979-1980 surten a la llum per primera vegada. Aquesta és la peça que faltava per comprendre la trajectòria intel lectual de l autora i la pulsió de l independentisme i el feminisme en aquesta decisiva cruïlla històrica. «Contra tot mite fundacional», ens diu David Fernàndez, «aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l aurora». Els textos de Marçal es poden llegir en molts aspectes com un mirall del temps que ens toca viure: l estratègia per confrontar els Països Catalans, les desigualtats que pateixen les dones, la divisió de les forces independentistes, la «candidatura unitària de l emigració» encapçalada per Jiménez Losantos... Tot és massa a prop per oblidar-ho tan ràpid. La inèrcia és això: oblit. I la de Marçal va ser una «lluita constant contra la inèrcia».
