En poques dècades, la humanitat ha experimentat una revolució en els hàbits ancestrals. Sense que ens n'adonem, la nostra espècie ha passat d'habitar cada racó de la Terra, immersa en la natura, a viure en una part veritablement ínfima de les terres emergides del planeta: la ciutat. Una revolución només comparable a la transició de caçadors-recol·lectors a agricultors que es va produir fa 12.000 anys. És cert que en termes d'accés als recursos, eficiència, defensa i difusión de les espècies, aquesta transformació és avantatjosa. Però també ens exposa a un risc terrible. El nostre èxit urbà requereix, de fet, un flux continu i exponencialment creixent de recursos i energia, que tanmateix no són il·limitats. A més, l'escalfament global pot canviar definitivament l'entorn de les nostres ciutats i constituir precisament aquesta mutació fatal de les condicions de què depèn la nostra supervivència. Per això s'ha tornat vital tornar la natura al nostre hàbitat. Les ciutats del futur, ja siguin construïdes des de zero o renovades, s'han de transformar en fitòpolis, llocs on la relació entre plantes i animals s'acosti a la relació harmoniosa que trobem a la natura. No hi ha res de més important que això per al futur de la humanitat.
