Un llibre de records compost per un seguit de delicioses estampes que són també una aproximació a la memòria de la seva illa, Mallorca. D’ençà que el 1970 l’escriptor nord-americà Joe Brainard va publicar I Remember, aquesta particular fórmula narrativa —l’evocació breu d’un record, encapçalada de manera repetitiva per les paraules «me’n record»— ha esdevingut tot un subgènere literari, conreat per autors com Georges Perec (Je me souviens, 1978) i Margo Glanz (Yo también me acuerdo, 2015). Inspirat pel mateix model, i a través d’una tria de gairebé tres-cents records, Emili Manzano ha confegit un àlbum d’estampes que oscil·len entre la rememoració de la vivència més íntima i particular i la memòria col·lectiva de la seva generació i de la seva illa, Mallorca, en un conjunt captivador a mig camí entre la literatura confessional i l’exercici d’«autosociobiografia», per dir-ho en
paraules d’Annie Ernaux. L’enunciació breu i fulgurant dels records, tanmateix, de vegades sembla incapaç de contenir la matèria recordada i algunes de les evocacions es desborden irremeiablement i adopten la textura de la narrativa de ficció.Amb un estil plàstic i saborós que aprofita les possibilitats expressives de la variant mallorquina, com va fer a Pinyols d’aubercoc, el seu celebrat debut literari, l’autor ens convida a fer un recorregut lliure i emocional, estructurat a manera de collage, per una existència marcada per l’amor a la natura, als llibres, als amics i als viatges, però també per l’experiència primerenca de la malaltia i la mort. Rescatar els noms i la llum de les coses desaparegudes, fixar-ne el record i compartir-lo amb el lector esdevé, a través de la mirada i l’escriptura d’Emili Manzano, una de les més cordials celebracions de l’existència. Perquè recordar, com va dir Blai Bonet, és acostar les coses al cor.
